Ciutat Morta, crítica viva

Si després de tots els judicis veiéssim el vídeo amb els arguments d’una sola de les parts, tothom dubtaria de les sentencies.

Perdoneu-me, ser que aquest argument va contracorrent, però penso sincerament que és un perill posar en dubte tot un sistema judicial després de visionar un vídeo que ha estat molt ben elaborat però que sens dubte ho ha estat fet prenent clarament partit per una de les parts.

Que ens generi dubtes un procés judicial i que ens repugnin els maltractaments de les policies ho puc entendre, però que un documental de 120 minuts mereixi més credibilitat que la feina d’infinitat d’hores i hores de jutges, fiscals, forenses, advocats i procuradors, em sembla d’una frivolitat i d’una demagògia molt perillosa.

Entenc que es pretengui reobrir el cas i que es segueixi insistint i pressionant per tal de que el suposat testimoni o autor dels fets aparegui, però considero molt perillós que la ciutadania jutgi els fets només per la visió d’un documental de part i, per contra, es deixi entreveure la sospita per sobre de tot el sistema judicial.

…..

Post publicat en el meu Facebook en data 24-01-15

El comerç de ciutat està en perill?

Sembla ser que demà diumenge obrirà de forma definitiva i per tots els dies festius, La Roca Village. També he llegit que aquest centre comercial ha ofertat 300 nous llocs de treball…

Segurament per molta gent una cosa i l’altre significaran notícies positives. Els uns perquè pensaran que tindran a l’abast un espai lúdic obert més dies i els altres perquè potser obtindran un lloc de treball.

Però també per molta altre gent, aquest fet serà viscut amb preocupació pel què pugui significar per la consolidació d’un model comercial que posa clarament en perill el comerç de proximitat dels nostres pobles i ciutats.

En la dècada dels anys 90 em va tocar viure un moment excepcional pel comerç granollerí. Des de l’Ajuntament vaig ser testimoni directe de la revolució comercial que va liderar Gran Centre i, en aquell context generador d’il·lusions va sorgir el projecte “amenaçador” de La Roca Factory (actual Village). Ho recordo perfectament com un malson que, malgrat tot, lluny de fer-nos defallir, va servir de reactiu i d’una nova motivació per creure més i més en les possibilitats del model de “ciutat, cultura i comerç”.

En aquell moment vaig tenir el convenciment de que centres com La Roca Village, més enllà de poder-nos omplir les ànsies consumistes, poques coses positives ens podrien aportar. I avui, quan estan apunt d’obrir tots els diumenges no puc més que recordar aquells anys 90 i des de la nostàlgia tornar a manifestar que no m’agrada gens aquest model i que em segueix preocupant per tot el que pugui significar per la destrucció del teixit comercial de proximitat que ajuda a cohesionar els centres i barris de les nostres ciutats.

Tot i així, i seguint en el record d’aquells anys, confio que aquest fet que alguns podem viure-ho negativament, servirà de motivació per una nova reacció de les associacions comercials i administracions publiques per tal de, més enllà de entussodir-se lluitant contra una corrent lliberalitzadora imparable, treballar per l’impuls renovat en totes les accions que ajudin a desenvolupar més i millor el sistema comercial que dona vida als nostres pobles.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 26-04-14

Independència i Convivència

La contundent resposta d’una bona part del poble català a la convocatòria de la manifestació de l’11 de setembre confirma que el camí de la independència per Catalunya s’ha iniciat. No se sap quan temps haurà de passar per arribar al final de trajecte, ni quants entrebancs s’hauran de superar, però sembla evident que el sentiment sobiranista ha calat molt fort en gran part de les dones i homes d’aquest país.

Les raons que avalen aquest posicionament son diverses. Des de les històriques i culturals a les més pragmàtiques i econòmiques. Tanmateix en els darrers anys ha ajudat molt a la causa independentista les pèssimes relacions amb l’Administració de l’Estat i la manipulació continuada i difamatòria de la caverna mediàtica espanyola, de tal manera que la tradicional mentalitat pactista de molts catalans ha evolucionat fins arribar al convenciment de que no hi ha res a fer, de que entendre’s amb Espanya és impossible, i de que el millor per Catalunya és emprendre el llarg i complicat viatge secessionista.

Segurament hauran de passar anys fins que ho veiem. Abans caldrà que una majoria encara més amplia de ciutadans s’acabi convencent d’emprendre aquest mateix camí; els partits polítics hauran de saber travar aliances entre ells i amb la societat civil organitzada; ens caldrà saber resistir i ser pacients i, tot això, sense perdre la cohesió interna, element clau per seguir essent un gran país. Sens dubte Espanya ens ho posarà molt difícil i la seva reacció política i social serà molt agre. La comunitat internacional, d’entrada, no ens ajudarà gens i farà costat a la diplomàcia espanyola. Una reacció i l’altre ja la podem donar per descomptada, però el més preocupant i que hauria de requerir una atenció més especial, serà salvaguardar la convivència interna del poble català.

El procés per aconseguir la independència molt probablement hagi iniciat un camí sense retorn; haurem d’aprendre a conviure durant molt temps amb la incomprensió i el menyspreu de tots aquells que no ens voldran reconèixer, mai, el dret a decidir i, mentrestant, des de les posicions sobiranistes caldrà trobar aliances internacionals i saber donar resposta a totes les problemàtiques legals i econòmiques que permetin la viabilitat d’un nou Estat d’Europa, però tant o més important serà saber cuidar amb molta cura i humilitat les relacions amb tots aquells catalans que encara no veuen factible o, senzillament, no estan d’acord amb la separació de l’Estat espanyol. Penso, per tant, que serà imprescindible, dins de les tasques a desenvolupar al llarg de tot aquest procés, emprendre una enorme tasca pedagògica, plural, oberta i participativa que expliqui molt be les raons sobiranistes, de tal manera que ningú pugui sentir-se exclòs per raons de la seva ideologia o procedència. S’ha d’evitar, com sigui, que el preu per aconseguir la independència sigui la fractura social. Quan arribi el dia esperat no tothom hi estarà d’acord, és evident, però com a mínim hauríem d’aspirar a que les persones que no creguin amb aquest mateix objectiu, l’acceptin amb tolerància i, sobretot, tinguin la tranquil·litat de que aquest nou Estat d’Europa que es dirà Catalunya, sabrà acollir-los sense diferencies.

…….

Article llegit a Ràdio Granollers en data 12/09/12

Encara que sembli impossible, no tot va malament !

Fa dies que donava voltes a escriure un nou article per El 9Nou, però no acabava de trobar la font d’inspiració. No volia sumar-me a la corrent híper negativa que ens envolta en aquests temps tant complexes que ens ha tocat viure, doncs soc dels que penso que tants missatges negatius acaben minant la moral col·lectiva i frenen moltes iniciatives que podrien ajudar a redreçar la situació.

No es tracta de voler amagar el cap sota l’ala, però parlar contínuament de corrupció, de crisi econòmica o d’espionatges fraudulents, acaben per ocultar altres actituds i activitats positives que, encara que sembli impossible, també existeixen…

Estan així el meu estat d’ànim, vaig tenir la sort d’assistir aquest passat divendres a un dinar que els organitzadors de la Mitja Marató van oferir als patrocinadors, entitats i ajuntaments que col·laboren amb aquest gran esdeveniment esportiu que cada primer diumenge de febrer es desenvolupa entre Granollers i La Garriga. I em ve molt de gust dir que la trobada va ser un gran signe positiu que demostra que no tot va malament i que de la col·laboració publica – privada poden sorgir grans projectes.

Tanmateix, quan les coses es fan amb entusiasme, creativitat i rigor, com des de fa 27 anys l’equip que lidera en Toni Cornellas ens demostra any a any, els projectes acostumen a prosperar… vet aquí un altre signe positiu.

I per últim, tinc ganes d’explicar que a la mateixa trobada, alguns empresaris presents, com en Josep Maria Lloreda de KH7, o en Jordi Pujadas i l’Hèctor Anoro de Produccions Planetàries, van explicar-nos des de com distribuir el conegut desengreixant a sud Amèrica o a la Xina, fins com editar un espot amb tecnologia 3D per la famosa beguda Red Bull. Uns i altres, entre bons propòsits i grans realitats, van demostrar-nos que, malgrat tots els mals dels nostres dies, encara hi ha gent que segueix creant i innovant.

No vull pecar de negar les evidències pessimistes que ens envolten, però vull reivindicar l’urgent necessitat de difondre, a través dels mitjans de comunicació, de les nostres converses privades entre amics, familiars o a la feina, tot allò que va be, perquè a mi em sembla que per que puguem recuperar-nos d’aquest mal son, cal saber injectar optimisme i vendre il·lusió.

Ja ser que amb això no n’hi haurà prou, que cal solucionar moltes coses, que cal denunciar, reivindicar i exigir molts canvis legislatius, econòmics i socials, però també ens cal, i molt, saber valorar i manifestar el que tenim, els nostres valors col·lectius i solidaris, la nostra creativitat i el nostre enginy. Parlar de la Mitja Marató, o d’en Lloreda o de les Produccions Planetàries, costa molt poc i fa molt be… ho proveu? !

…..

Article llegit a Radio Granollers en data 25/02/2013

Gràcies a El 9 Nou i als seus lectors !

El premi Vallesà de l’any 2011 ha estat atorgat, de forma més que merescuda a la Carme Grau, d’Oncovallès. Amics d’El Xiprer, a través de la meva persona, va ser-ne candidata i finalista i tot i no resultar-ne guanyadora ens sentim, francament, molt honorats tant de que el Jutjat ens escollís com, i molt especialment, per tot el suport rebut de tots aquells lectors que varen votar-nos.

Des d’aquestes línies volem posar de relleu l’excel·lent tasca que tant Oncovallès, com la resta de finalistes i candidats porten a terme en benefici de la ciutadania, la cultura i els valors solidaris que tant necessita la nostre societat.

Amics d’El Xiprer, en només aquests primers mesos d’existència (just ara celebrarem els dos anys de vida) ha pogut constatar l’enorme labor que la Mercè Riera i tot el seu equip de voluntaris, amb Càritas al capdavant, estan duent a terme en aquella Casa d’Acollida tant màgica; hem comprovat, malauradament, els estralls que aquesta maleïda i injustificable crisi està comportant a molts veïns, familiars i amics i, tanmateix hem rebut, amb gran satisfacció, la solidaritat i recolzament de centenars de granollerins i vallesans que han cregut en el projecte (avui estem a les portes dels 700 socis!!!).

Aquest és, per tant, el nostre premi diari, el veure com la societat, quan més problemes te, més reacciona; el rebre, de part de tota la gent voluntària d’El Xiprer, el seu missatge enriquidor de saber donar a canvi de res i la força que, sense que ells ho sàpiguen, transmet tota la gent que, dins del seu patiment, sap lluitar per subsistir.

El 9Nou, amb la organització d’aquest premi anual sap donar valor a tot aquest teixit associatiu tant característic de Catalunya i que tant necessari esdevé avui i a nosaltres, als Amics d’El Xiprer, que tant necessitem de la difusió per fer arribar el nostre missatge, ens ajuda molt amb iniciatives com aquesta.

Per tot plegat, per l’oportunitat d’explicar-nos una vegada més i per l’oportunitat de compartir amb els altres candidats i finalistes el model de societat activa i compromesa que tanta falta ens fa per intentar remuntar la crisi actual, MOLTES GRÀCIES !!!

…..

Article publicat a El 9 Nou en data 10/05/12

La màgia i providència d’El Xiprer

Quan fa prop de dos anys ens vàrem proposar ajudar a El Xiprer, la Mercè Riera ens va explicar situacions anecdòtiques que explicàvem com la providència, segons ella, o la màgia segons altres, sovint havien resolt les necessitats d’aquella casa d’acollida del cap d’amunt del carrer Josep Umbert. Sense anar més lluny ens va explicar que quan més necessitaven obrir-se a la societat granollerina per demanar més recolzament, i quan encara no ho havien demanat explícitament a ningú, ens hi vàrem presentar com si la providència ens hi hagués portat…

I es que fa falta molta ajuda, humana o espiritual, per poder suportar tota la càrrega de necessitats que envolten El Xiprer !.

En aquesta primera dècada del segle XXI els serveis socials que tradicionalment ajudaven als més marginats, s’han vist desbordats per una nova realitat desconeguda. Quan El Xiprer es va crear, aviat farà 15 anys, el menjador social obria cada dia per 7 persones, totes elles sense sostre, gent alcoholitzada i/o amb problemes de salut mental… avui dia, la pobresa avarca a un percentatge molt més gran i es situa en prop del 10% de la població… una pobresa generada per el propi sistema econòmic que ha situat a moltes famílies en una situació de perdre-ho tot, fins el punt de no poder ni tant sols alimentar-se.

Ja no estem parlant de situacions puntuals d’una persona que per problemes amb l’alcohol o les drogues ha perdut el control sobre la seva pròpia vida, estem parlant de famílies senceres que degut a perdre la feina el pare i la mare, no han pogut atendre el pagament de la hipoteca, perdent l’habitatge i arribant a final de mes sense recursos suficients per alimentar-se… Estem parlant de situacions molt properes que ens haurien de fer reflexionar a tots.

Així les coses, El Xiprer esdevé un verdader oasi per molta gent de la nostra ciutat i comarca, un lloc on gràcies a l’ajuda de molta gent, de la feina de molts voluntaris i de la força espiritual d’uns i la màgia dels altres, s’aconsegueix que dia a dia més de 1.800 famílies puguin alimentar-se amb dignitat, que més de 100 persones seguin a taula per esmorzar o dinar i que 12 famílies trobin un sostre on poder dormir. Un lloc on a més de poder donar totes aquestes ajudes materials per la subsistència de tanta gent, s’aconsegueix crear un caliu humà imprescindible per compartir amb dignitat els problemes, també anímics, que la crisi econòmica està generant.

I en aquest context tan difícil, amb unes taxes d’atur tant enormes i amb unes previsions de que la situació crítica s’estendrà encara uns quants anys més, Amics d’El Xiprer treballa per difondre la tasca humanitària que es desenvolupa a la casa d’acollida, fent una crida constant a la ciutadania per tal de que ens ajudin. Des del mes de Juny de l’any passat fins avui hem aconseguit connectar amb 600 amics que, cada mes, aporten 10€, de manera que a finals d’aquest any haurem aportat a El Xiprer prop de 60.000€, una xifra esperançadora però clarament insuficient per atendre a tantes necessitats.

Estem satisfets per la resposta ciutadana que ens ha acollit molt be en tant poc temps. Estem contents de la gran receptivitat que hem tingut amb tots els mitjans de comunicació, però, tot i així, hem de seguir alertant a la població de que els propers anys seguiran essent molt complicats i que molta gent seguirà patint les conseqüències de la pèrdua d’habitatges, l’atur i la finalització de les ajudes socials. Caldrà, més que mai, la solidaritat d’uns amb els altres, la solidaritat amb els més propers, amb els veïns, familiars, amics i gent de tota mena perquè, com dèiem, estem enmig d’una nova realitat desconeguda i a la que tots podem veure’ns-hi abocats.

Farà falta molta màgia i providència per cobrir totes les necessitats que ens venen al d’amunt i no podem mirar cap a un altre costat. No podem pensar, ara més que mai, en que les administracions ens ho solucionin. Ens hi hem d’arremangar tots, perquè si una comunitat vol mirar cap al futur amb esperança, ha de ser capaç de recuperar a tots aquells que ara ho estan passan malament !

……

Article publicat a El 9 Nou en dat 14/12/11

Ara més que mai

Estem immersos en una gran crisi, ja ho sabem. Contínuament estem llegint i sentint noticies sobre les baixades de les borses; l’increment de la taxa d’atur; les dificultats per finançar el deute de les administracions públiques; les fusions bancàries; les retallades pressupostàries i sovint ens hem indignat.

Altres vegades, ni tant sols ens indignem, fem com si els problemes no fossin nostres i mirem cap a un altre costat.

Ben segur que aquesta crisi té unes causes i uns culpables principals i és just que tractem d’esbrinar perquè i com hem de sortir-nos-en. La societat haurà d’aprendre per no tornar a caure en els mateixos errors, però, i mentre no aconseguim remuntar la situació, que hem de fer ?

Podem seguir indignats, però no podem mirar cap a un altre costat. Podem protestar, però no n’hi ha prou.

Cada dia hi ha més persones i famílies properes a nosaltres que pateixen problemes reals, problemes per poder tenir un sostre on viure i fins i tot aliments per subsistir, problemes que fa molts anys la nostra societat benestant no coneixia en la seva dimensió actual…

Des de l’associació Amics d’El Xiprer pensem que, tots junts, podem fer molt per millorar la situació i la dignitat dels milers de persones de la nostra comarca que pateixen directament els estralls d’una crisi que està durant massa. Pensem que la nostra comunitat pot millorar si entre tots ens ajudem… indignem-nos!, sí, però solidaritzem-nos amb els més necessitats.

Per intentar fer alguna cosa en aquesta direcció, us oferim la nostra organització per vehicular l’ajuda a El Xiprer, la Casa d’acolliment que en els seus prop de 15 anys d’existència ha demostrat abastament fer un gran servei humanitari i que ara, lamentablement, es troba desbordada per la gravetat de la situació.

Ara més que mai, El Xiprer necessita l’ajuda de tots nosaltres. No podem mirar cap a un altre costat, la crisi la tenim a tocar, la tenim al costat de casa, prop de persones que pateixen i que coneixem… Si cadascú de nosaltres contribuïm amb 10€ mensuals (una mica més del que costa una entrada de cinema) estarem ajudant a que més de 4.000 persones puguin alimentar-se durant tot un mes, o, entre d’altres accions, puguem continuar administrant 12 habitatges perquè gent sense sostre tinguin on viure.

No us sembla que els 10€ que aportem a El Xiprer són, també, una bona inversió per sortir de la crisi ?.

Ara més que mai, Ajuda’ns !

……

Article per el web dels Amics d’El Xiprer, en data 15/11/11

Recordant Joan Bretcha i Forns

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan compromès amb la seva ciutat, Granollers; amb la seva comarca, el Vallès; amb el seu país, Catalunya…

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan solidari amb les persones més necessitades; amb les realitats humanes més colpidores…

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan responsable, treballador i rigorós en tots els projectes que assumia o impulsava…

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan fidel i gran amic dels seus amics… però d’aquest aspecte hi han d’altres amics molt més acreditats que jo que segurament ens en parlaran…

Vaig tenir la sort, en definitiva, de conèixer el Joan en la plenitud creativa de la seva vida…

…

Vàrem coincidir, per primer cop, i durant quatre anys, en una de les Juntes del Casino que presidia l’Emili Cot. En Joan volia millorar aquesta institució centenària granollerina, volia que fos una entitat més oberta a la ciutat i a la cultura… Avui, sens dubte, seria feliç amb les obres que si han fet…

Desprès d’aquells primers quatre anys, ja des de fora de la Junta, en Joan va seguir molt atent a tot el que passava en aquesta entitat… i no m’estic referint, només, a la organització dels concerts de Jazz…

Els anys del Casino van acabar de convèncer a en Joan que, des de les entitats, des de la societat civil, també es pot treballar per la ciutat i, amb ex companys d’aquella Junta, amb en Lluís Sitjes i l’Amadeu Barbany, conjuntament amb d’altres amics, vàrem formar un grup que el mateix Joan va batejar com a +Granollers. Es tractava, precisament, de promoure l’associacionisme, de recuperar la força de les entitats en un model de societat sovint massa individualista i excessivament dependent d’unes administracions públiques massa omnipresents…

Estant en ple debat sobre com incidir en aquest model de societat algú va dir que El Xiprer, clar exemple d’un projecte ciutadà impulsat per la societat civil, podia estar en perill per la insuficiència de recursos en un moment crític per el increment de necessitats que la greu crisi estava provocant… i, en aquesta decisió, en aquest dirigir els neguits d’aquell grup cap al capdamunt del carrer Josep Umbert, en Joan hi va tenir molt a veure…

Efectivament en Joan i el seu forn familiar, des que va obrir el menjador social d’El Xiprer, i d’això ja han passat més de 14 anys, hi va col·laborar servint-hi, cada dia, tot el pa que necessitaven… Amb aquests antecedents, heu d’entendre que en Joan corroborés immediatament la conveniència d’apropar-nos a El Xiprer per veure en que els podríem ajudar…

Recordo, com si fos ara, la posició serena i dialogant d’en Joan en totes i cada una de les reunions que vàrem fer fins constituir l’associació Amics d’El Xiprer… Aquell esmorzar per acabar de redactar els estatuts, a la que se’ns hi va presentar amb tot tipus de dolços del seu forn… O aquella altre reunió en la que ens va comunicar la decisió, compartida amb l’Elisenda, de que la seva esposa assumiria la secretaria de l’associació, donant solució – amb aquesta resposta exemplar de parella – a un dels principals entrebancs que patíem per acabar de tirar endavant el projecte solidari que teníem entre mans…

Recordo, com si fos ara mateix, els seus silencis, la seva prudència exquisida, aquella actitud tant seva de saber escoltar, per acabar, això si, donant una opinió sempre equilibrada, intel·ligent i, sobretot, constructiva. En Joan no era de trencar res, però sempre mirava endavant, mai enrere. Sempre en positiu !…

Al poc temps d’entrar en contacte amb la Mercè Riera i la Mercè Relats, i abans de crear l’associació, es va posar en funcionament un servei de tutors per ajudar les persones en el tràngol de veure’s en problemes econòmics per impagament d’hipoteques. Doncs be, en Joan va ser un d’aquells primers tutors, implicant-s’hi de tot cor. Els casos que ell va assumir, difícils com tots, es van caracteritzar per una comunió humana entre tutor i usuari molt i molt digna… Tant és així que, en la seva memòria, aquell servei de tutors l’hem acabat anomenant “Taula de Suport Joan Bretcha”…

…

Aquest és el testimoni que jo us puc aportar avui en record d’un home que ens ha deixat un llegat intangible molt gran i ple de valors que seria bo que entre tots intentéssim perpetuar…

…

En Joan va ser present en moltes entitats, en molts àmbits de la ciutat i de la comarca. En Joan va ser un home molt complert: treballador incansable, amb dues professions que estimava molt (la de forner i la de farmacèutic); pal de paller de la seva família; promotor d’amistats indissolubles; activista social de primera magnitud; cultural i esportivament en plena forma… un home que, permeteu-me el símil futbolístic, em recordava un d’aquells jugadors – mig campista, lluitador… tot terreny – que tots els entrenadors volen tenir al seu equip…

…

Vaig tenir la sort de conèixer aquest Joan, com us deia, compromès, solidari, responsable, fidel i creatiu…

Vaig tenir la sort de compartir amb ell moltes il·lusions i molts projectes…

Només em queda fer el que ell tant alegrement cantava des del Tramvia Blanc … Joan, em trec el barret per tot el que has fet i ens has ensenyat… Moltes gràcies Joan !!!

………

Paraules dedicades en l’acte en record de Joan Bretxa celebrat un any després de la seva mort. Maig 2012

La solidaritat més propera

EL Xiprer, la casa d’acolliment de Càritas, l’entrenyable centre al cap d’amunt del carrer Josep Umbert, que distribueix aliments a més de 4.000 persones amb dificultats econòmiques, que serveix esmorzars i dinars a prop de 150 homes i dones que dia a dia necessiten suport material i anímic i que tutela 10 habitatges per famílies sense sostre, aquest darrer any ha vist incrementar molt i molt les persones que han tingut necessitat d’acudir-hi; gent nascuda a la ciutat, a la comarca o gent vinguda d’arreu i que la greu crisi econòmica ha atrapat tant de ple que no els deixa marge per sortir-se’n sols.

Si tenim en compte, a més, que aquesta situació ha estat precedida per un període que ja va començar a notar-se a finals del 2007, trobem que en molts casos la única ajuda que els queda – un cop esgotats tots els subsidis públics – es la solidaritat més propera, la d’El Xiprer. Per això a ningú se li pot escapar que prop de casa fan falta molts recursos per donar cobertura humanitària a aquesta altra realitat de la nostra societat de principis del segle XXI, una societat capaç de desenvolupar-se com mai, però també de crear bosses de pobresa urbana cada cop més grans.

Amics d’El Xiprer, associació creada mig any enrere, ha nascut per ajudar a aquesta casa d’acolliment. Vàrem entendre que la tasca emocionant que la Mercè Riera i els seus 140 voluntaris porten a terme necessitava del recolzament de la ciutat i així va sorgir la proposta dels 1.000 x 10. Pensàvem, i pensem, que aquest gran projecte solidari, en uns moments de grans dificultats, necessita de la complicitat de molta gent, perquè fent-ho entre tots és quan guanya més sentit la solidaritat. I la veritat és que, amb només aquest curt període temps, la resposta ciutadana ha estat extraordinària. Podem dir avui que la ciutat ha captat el missatge i ens ha fet costat.

A finals d’any serem prop de 500 socis que aportem 10€ cada mes; els mitjans de comunicació s’han bolcat amb el projecte donant cobertura informativa sempre que els hi hem demanat o inserint publicitat gratuïta quan els hi hem proposat; un munt de col·laboradors han prestat els seus serveis sense cost (comerciants, dissenyadors, publicitaris o impressors); i el Col·legi d’Advocats, la Societat Coral Amics de la Unió, l’Associació de Voluntaris de Lliçà de Vall i molt especialment La Mútua ens han aportat diners per assegurar que les ajudes dels ciutadans puguin arribar íntegrament a El Xiprer, sustentant d’aquesta manera les despeses organitzatives de l’associació… a totes i a tots, moltes gràcies per estar al nostre costat, i, sobretot, per ésser sensibles a aquesta realitat dramàtica tan i tan propera.

Tot i així, som només a mig camí, hem d’arribar a la fita dels 1000. Encara fan falta, per tant, 500 socis més que, amb els seus 10€ mensuals, ens aportin el recolzament humanitari necessari per seguir lluitant contra les conseqüències d’aquesta gravíssima crisi que, no ho oblidem, és al costat de casa i que, malauradament, durant el 2011 seguirà essent molt present.

En definitiva, la crida a la ciutadania és perquè, entre tots, aconseguim aportar a El Xiprer 120.000€ l’any, import imprescindible per assegurar que els aliments, esmorzars, dinars i habitatges puguin arribar a tots aquells que més ho necessiten. Ens hi ajudes?. És molt fàcil, truca al 93.879.12.92 o visita’ns al web www.amicsdelxiprer.cat !!!

…..

Article publicat a El 9 Nou. Desembre 2012

Pugna de sentiments en el “Montserrat Montero”

Dilluns 17 de novembre el Conseller d’Educació, l’honorable Sr. Ernest Maragall i diversos alts càrrecs del seu departament, varen visitar l’Escola d’Educació Especial “Montserrat Montero”. Els varem acompanyar tots els membres del recent creat Consorci per la gestió del Centre, amb l’Alcalde Mayoral al capdevant, així com tot el personal docent i una representació de l’Ampa.

Mentre fèiem la reunió de presa de contacte i el recorregut posterior per les aules, diversos sentiments, alguns contradictòris, pugnaven entre els meus pensaments.

El primer, com a membre de la Fundació Privada Vallès Oriental que ha gestionat l’escola al llarg dels darrers 30 anys, el regust amarg de la injustícia. I es que es fa difícil contemplar com la major part dels mals que ha patit darrerament la institució per la manca de manteniment i d’inversions en un edifici envellit per l’ús, ara trobin l’ajuda decidida de l’administració que tant escadussera va resultar anys enrere. Es lògic que per nosaltres, que se’ns ha apartat de la gestió directe per aquests suposats dèficits, ara ens costi acceptar la nova realitat. Sempre pensarem que hagués estat mes just continuar amb el mateix model d’escola privada concertada amb el compromís – això si – d’un millor finançament per part de la Generalitat.

El segon, es la constatació de que la sortida pactada amb l’Ajuntament de Granollers en forma de constitució d’un Consorci en el que la Fundació s’hi troba en paritat, ha estat la solució menys dolenta al conflicte. Està clar que mantenir-nos en la direcció exclusiva del Centre contra bona part de pares, de la comunitat educativa i amb un finançament insuficient, era condemnar l’escola a un mal viure. D’altre banda excloure’ns totalment de la gestió tampoc hagués estat admissible, no envà la Fundació gestiona el continu vital dels nens i nenes mes enllà de l’escola i sembla lògic que tots junts treballem, també, en la seva educació i formació.

I el tercer, el de mes calor humà, l’admiració per la feina dels educadors i monitors de l’escola. I es que mentre el Conseller i l’Alcalde entraven i sortien de les aules, entre abraçades i petons als nens i nenes, uns professionals amb una grandíssima vocació cuidaven dels alumnes – en molts casos en solitari vista la complexitat de cada cas – amb una estimació i dedicació que està molt per sobre dels acords o desacords institucionals, de les inversions insuficients o dels diferents models de gestió escolar.

Aquest darrer sentiment, que sortosament es el que m’ha quedat mes present i fresc en la memòria, es el que em fa concloure que, mes enllà d’injustícies, de manques de finançament o de picabaralles institucionals, ens queda la gran tasca humana d’ajudar a l’educació i formació d’aquests nens i nenes que, siguem-ne conscients, ens necessiten a tots.

………

Post publicat en el meu Facebook en data 18-11-08