Anàlisi de la Nova Oficina Judicial

La presentació el passat dimecres 27 de febrer dels objectius que es pretenen des de l’Administració amb la Nova Oficina Judicial m’ha despertat una sèrie de reflexions que m’agradaria compartir amb la voluntat de generar debat i cercar els camins mes adients per reorientar el futur de la Procura.

Va quedar palès que potser ara el projecte de la Nova Oficina Judicial genera dubtes, sobretot pel que fa a la fase d’implantació ( inèrcies, vicis i disfuncions actuals; necessitat de canvis legislatius; problemes en l’adaptació dels edificis judicials, etc) però va quedar molt clara la decisió política d’avançar amb tots els mitjans i recursos que calguin perquè la Nova Oficina Judicial acabi modificant, i molt, els mètodes de treball i, sobretot, la manera amb que els ciutadans i els seus representants i defensors (procuradors i advocats) es comuniquin amb l’administració de justícia.

S’ha començat amb el nou sistema de notificacions telemàtiques (Lex Net) que acabarà significant que totes les resolucions judicials es comuniquin a través d’internet. Durant un temps això comportarà problemes d’adaptació – sobretot per part dels funcionaris – però no tardarem gaire temps en que tot acabi anant per aquesta via. Imagino que no serà molt complicat que tots els exhorts, oficis i comunicacions amb altres organismes públics també acabin fent-se de forma virtual, de manera que el tràfic de paper quedarà molt reduït.

Amb els nous mètodes telemàtics tampoc tardarem gaire temps en poder presentar els escrits i demandes a través d’aquesta via. Es a dir, a la comunicació Jutjats> Procuradors, que ja hem començat a conèixer per les notificacions, s’obrirà la via inversa Procuradors> Jutjats. Es evident, per tant, que la manera de relacionar-nos amb l’administració de justícia està apunt de canviar radicalment.

Tanmateix, amb la Nova Oficina Judicial, els mètodes de treball dins dels Jutjats també significaran uns canvis molt profunds. Ens van anunciar la implantació d’un nou i mes potent programa informàtic de gestió processal i els canvis organitzatius que suposen la creació de serveis comuns que harmonitzaran i simplificaran el treball dels funcionaris. Tot plegat amb la voluntat (reiterada per el Director General) de que quan tots els canvis s’hagin implantat, l’accés dels professionals a les oficines judicials haurà de quedar molt limitada en tant en quan es preveu que la millora en la gestió processal no farà tant necessària la nostra funció mitjancera actual.

Davant les expectatives de futur que es preveuen veig clarament dos escenaris:

a) A curt i mig termini:

Sembla clar que totes les propostes que pretén impulsar l’administració necessitaran d’un gran període d’adaptació. Cal que s’aprovin les modificacions legals pertinents per adaptar les noves funcions de Jutges, Secretaris i Funcionaris a la Nova Oficina Judicial i cal que les dinàmiques anquilosades de segles i segles de treballar d’una determinada manera, puguin canviar amb els nos mètodes que la tecnologia ofereix a principis del segle XXI.

En aquest període, a mes, a l’administració li calen interlocutors que puguin adaptar-se fàcilment als canvis i que els hi generin suficients garanties de seguretat. Sembla clar, com ja ha quedat demostrat amb la implantació de Lex Net, que qui millor sap adaptar-se i dona suficient seguretat al sistema es el Col·legi de Procuradors. El nostre col·lectiu es relativament petit i, per tant, de fàcil comunicació i adaptació doncs, en definitiva, tots els procuradors cerquem els mateixos objectius a diferència d’altres operadors jurídics que, ja sigui per quantitat de membres com per diferencies en la manera d’exercir la professió, s’ofereixen a l’administració com uns interlocutors menys eficaços.

No tinc cap dubte que en tot aquest període en que la Lex Net acabarà imposant-se a totes les jurisdiccions i que la via inversa de presentació d’escrits i demandes comenci a funcionar, la garantia i seguretat del Col·legi de Procuradors ens assegura un paper clau en tot l’èxit d’aquests nous mètodes modernitzadors de la justícia. Podríem dir, per acabar aquest punt, que en aquesta fase inicial el col·lectiu de Procuradors serà una eina útil i imprescindible.

b) A llarg termini:

Si tenim en compte que les principals funcions pràctiques del procurador, mes enllà de les que li assignen les lleis per la representació processal, han estat durant segles la recepció i tramitació de notificacions i la mediació davant dels mateixos tribunals per agilitar els tràmits processals i, si tenim en compte, per tant, que ambdues funcions quedaran radicalment modificades amb la implantació dels nous mètodes per la modernització de la justícia, es evident que cal que ens preparem per adaptar-nos i, el que es mes important, per demanar noves competències donat que, de quedar-nos aturats entenc que en el futur la nostra funció pot quedar clarament en entredit…

Ja se que si fem una lectura positiva de tot el projecta innovador podem quedar-nos en el que apuntava en l’apartat anterior. Els Col·legis de Procuradors garanteixen una seguretat a l’administració i això ens ha de tranquil·litzar, però crec que veure-ho així es enganyar-nos, doncs la nostra funció en el procés ha de ser necessària per nosaltres mateixos i no per l’existència dels Col·legis, no envà quan s’hagi comprovat i tot el mon entengui que els nous sistemes telemàtics funcionen, qui pot assegurar-nos que el mateix que fan els nostres col·legis no ho acabin fent altres col·lectius ?… Penso que els Procuradors podem fer un darrer gran servei a l’administració col·laborant amb la implantació de tots aquests nous sistemes però precisament el mateix èxit d’aquests nous sistemes poden acabar apartant-nos de la gestió processal …

Penso que davant d’aquests negres auguris cal que la professió reaccioni i es prepari per afrontar un futur, ni millor ni pitjor, però si diferent. Els procuradors hem d’entendre que mai com ara les administracions estan conscienciades en voler millorar la justícia i la dotaran dels recursos que calguin perquè així sigui. No ho resoldran tot, per suposat, però amb les noves eines informàtiques i telemàtiques es evident que la nostra funció de comunicació i gestió quedarà en gran manera modificada i, per tant, la nostra funció fins ara imprescindible quedarà greument en contradicció. Obrim els ulls i preparem-nos perquè quan això arribi, que arribarà, la Procura hagi pogut reorientar les seves funcions.

Penso que s’imposa la unitat de tots, dels joves i els no tant joves, dels despatxos grans i dels petits, de les juntes actuals i dels degans del passat. Ens cal actuar plegats, sense fissures, per esdevenir davant l’administració un col·lectiu potent i que sap el que vol.

Hauríem de saber aprofitar aquest període del curt i mig termini, en el que ja hem vist que els som imprescindibles per assegurar l’èxit de la implantació dels nous sistemes, per fer-nos valdre i reivindicar un nou paper del procurador en aquesta Nova Oficina Judicial.

Ha arribat l’hora de que la labor oficiosa de col·laboració que històricament hem estat fent en els jutjats es vegi recompensada en forma legal i se’ns atorguin altres competències, com ara en l’execució, al estil dels Hussiers de Justice francesos.

Estem davant d’un moment històric que hem de saber aprofitar: si l’Oficina Judicial a la que tant units ens trobem es modifica, nosaltres hem de participar en aquesta modificació integrant-nos-hi com sigui, però evitant quedar-nos-en al marge…

Ja està bé, que en tràmit d’urgència, ens preocupi i pretenguem superar la barrera física i operativa dels mostradors que s’han dissenyat per les noves oficines judicials, però l’objectiu dels col·legis de procuradors hauria de ser molt mes ambiciós i anar molt mes enllà.

Estaria be que es prioritzés des del nostre Col·legi i es traslladés amb totes les forces possibles al Consejo General de Procuradores de España la necessitat de que des de la Procura s’impulsi un canvi legislatiu que garanteixi la presencia del Procurador en la Nova Oficina Judicial amb mes funcions i facultats. Necessitem moure’ns, sense complexos, dins l’entramat polític i judicial per traslladar la voluntat del nostre col·lectiu i reivindicar les avantatges que per l’eficàcia del Sistema poden oferir els milers de professionals lliberals que, sense cost directe per a l’administració, tenen la formació i experiència suficient com per que no es perdi l’oportunitat de que es compti amb tots ells.

…..

Article no publicat. Escrit en data 01-03-08

Penosa indefensió

Que una persona com en Francesc Payas estigui immersa en un procés penal per presumpta delicte de falsedat contra la Hisenda Pública ja es de per si una notícia que et remou els sentiments mes primaris al contemplar com persones, veïnes nostres, hagin pogut actuar sense escrúpols per implicar-lo i aprofitar-se de la seva bonhomia.

Però que el sistema judicial, que ens ha de donar garanties de posar les coses i les persones al seu lloc, porti tant de temps instruint un procediment sense adonar-se de a qui està jutjant, es alarmant…

Es podrà dir que la tramitació no s’ha acabat i que serà en l’acte del Judici Oral quan el Tribunal podrà exonerar de tota culpabilitat en Francesc, i es cert, però que des de l’any 2000 (fa 7 anys !) ningú hagi advertit les seves condicions personals i l’hagi mantingut com a presumpte responsable d’una trama d’enginyeria financera en una complicada trama internacional, et deixa perplexa. Sembla clar que els procediments i protocols per garantir el bon funcionament de la justícia, aquesta vegada, no han funcionat bé i que s’està deixant en indefensió a un autèntic indefens. Certament penós…

……

Post publicat al meu Facebook en data 24-07-07

Hi ha vida més enllà de la política

Sento dir-els-hi que l’article que “Línia Vallès” va dedicar divendres 2 de març al conflicte de l’Escola d’Educació Especial Montserrat Montero va semblar-me molt desafortunat doncs, signat per “Redacció” i en les pàgines destinades a informació, s’opina directament i es pren clarament partit sobre la qüestió, fent unes afirmacions sense fonament que no puc deixar passar per alt, tòt i que la Fundació Vallès Oriental, de la que en sóc patró, emeti en els propers dies un comunicat oficial sobre tota la problemàtica suscitada en les darreres setmanes.

Però es que la meva coneguda vinculació amb Convergència i Unió m’obliga a contestar a títol personal aquell desencertat article.

Com es pot dir, sense citar-ne les fons, que “la Fundació Privada Vallès Oriental és considerat un viver convergent” i es vincula directament aquest suposat fet a que precisament CiU sigui la que “treu els majors rèdits del conflicte” ?…

Sobre la resta d’imputacions i d’acusacions envers la responsabilitat del Patronat de la Fundació, de les que evidentment discrepo, ja s’hi pronunciarà la pròpia FVO, però considero inadmissible la vinculació interessada que es fa de la reiterada Entitat amb un determinat partit polític. Fer-ho així denota una visió sectària de la societat i pressuposa que en la vida de les persones i de les entitats tot gira a l’entorn dels interessos partidistes…

Em sap greu que no es valori el fet que una persona pugui tenir unes determinades afinitats polítiques i, també, la voluntat de servir i col·laborar amb alguna entitat ciutadana sense que se’l consideri “marcat” de per vida. En el meu cas, es evidentment que no renunciaré del meu passat polític, però això no hi te res a veure amb la meva dedicació a la Fundació. Es podrar qüestionar si la feina feta dins del Patronat es millor o pitjor, però no admetré mai que es critiqui la mateixa per suposats interessos de partit.

D’altra banda, catalogar les entitats ciutadanes en funció del suposat color polític d’alguns dels seus membres es, com a mínim, injust i dona a entendre que la política tòt ho contamina. La Fundació Privada Vallès Oriental, que els quedi clar, no té cap filiació política i els seus únics objectius es concentren en donar servei a les persones amb discapacitats intel·lectuals.

Sincerament, contesto l’article a que m’he referit perquè m’ha semblat que en el mateix s’expresa una visió maniquea de la societat. Dividir-la i encasellar-la per simpaties polítiques es, sí més no, pensar que la societat està totalment tutelada per un sistema públic que tòt ho controla i que no deixa espai lliure a les iniciatives privades. Potser a alguns els hi agradaria que així fos però, per sort, hi ha vida mes enllà de la política!.

…..

Article publicat al setmanari Línia Vallès, l’any 2007

Menys política i més ciutat

El candidat oficial de Convergència Democràtica de Catalunya per les properes eleccions municipals, el Doctor Pius Canal, en la seva primera entrevista publicada en l’edició de la setmana passada d’aquesta revista, reivindicava una nova manera de governar basada “mes en la ciutat i menys en la política”. Es una bona tarja de presentació, no en va en aquestes breus paraules es deixa interpretar tota una filosofia de gestió i tota una càrrega crítica i en profunditat contra aquella altre manera de fer política que ha governat la ciutat al llarg d’aquests darrers 25 anys. Sembla clar que el candidat nacionalista se sent mes a gust en el debat estrictament positiu i de ciutat que no pas en el debat de les estratègies partidistes. Segurament es dels que pensa que en el nivell mes proper, el de la política local, cal arribar al ciutadà sense filtres ni prejudicis de cap mena. Dels que pensa que a l’hora de “fer ciutat” poden torbar-se gent de procedència molt diferent, sense que el pensament ideològic els hagi de condicionar. En definitiva dels que pensa que cal treure profit del bon fer de les diferents sensibilitats ciutadanes i de les capacitats públiques i privades per millorar la ciutat i la qualitat de vida dels qui hi viuen, sense prejutjar d’antuvi la hipotètica vinculació electoral dels que ho promouen.

Gairebé tres dècades d’un govern municipal amb un mateix tarannà – descomptant els breus períodes convergents – segurament ha fet inevitable acabar forjant una maquinaria institucional tant gran i impersonal que de mica en mica s’ha anat allunyant de la iniciativa privada o del que anomenem societat civil. L’actual Ajuntament es tant poderós, tant auto – suficient i controla tants àmbits, que pot funcionar, com de fet ho fa, malgrat el que la societat privada organitzada faci o opini.

Que l’Ajuntament funcioni per si mateix, però, no garanteix que la ciutat prosperi com ens agradaria. Per sortir de la “ciutat avorrida” que ens descriu en Pius Canal, es necessita la complicitat de tots, dels polítics, dels funcionaris i, sobretot, dels ciutadans. Els primers, en solitari, poden fer que es posin els carrers cada dia, que s’encenguin i s’apaguin els llums o que, amb mes o menys encert, la ciutat estigui neta. Però per prosperar de veritat, per sortir del to ensopit en la que estem instal·lats, cal mes empenta i ambició, cal unir esforços i fer costat a les idees de tothom.

Tants anys amb la mateixa dinàmica de tenir-ho tot sota control, de no fer soroll perquè res no canviï, ha acabat configurant un Ajuntament molt gran i omnipotent però massa tancat i blindat als projectes dels demés, massa recelós d’allò que no domina i atemorit de modificar els seus processos o protocols interns.

Potser si que, com diu en Pius Canal, ha arribat l’hora de fer “menys política i mes ciutat”…

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 20-03-06

Trepitjar de peus a terra

A la majoria de les persones ens agrada trobar explicacions en tot allò que ens afecta. Ens preocupa entendre perquè passen les coses i quins objectius es persegueixen darrera d’una actuació determinada, hi estiguem o no d’acord. Ens agrada, en definitiva, conèixer el perquè de tot plegat, sobretot per intentar preveure com poden anar les coses en un futur. Això es el que he intentat esbrinar des de fa un parell d’anys en relació a tota l’estratègia que ha seguit en el decurs d’aquest període la direcció nacional d’Esquerra Republicana i he de dir que, fins fa poc, entenia que el seu pacte amb el PSC perseguia treure del poder a Convergència i Unió, malgrat la seva anunciada equidistància. Segurament la gent d’Esquerra pretén ocupar l’espai polític que una suposada desfeta de CiU deixaria lliura i tot i que des d’una òptica nacionalista ho haguem considerat gairebé com una traïció a la pàtria, es pot entendre perfectament la maniobra dins d’una dinàmica d’enginyeria política pura i dura.

El que no acabo de veure es on ens porta la seva actual posició en relació a la reforma de l’Estatut. Es pot comprendre el seu disgust al comprovar com l’Artur Mas es va avançar al pacte amb Zapatero abans que, de ben segur, ho hagués fet el mateix Carod Rovira, però un cop superat l’ensurt i la lògica decepció al veure’s menyspreats per aquell al qui fins la data havien recolzat, on ens condueix la seva obstinada contrarietat i el seu hipotètic No a l’Estatut ?…

Perquè, mes enllà de qüestionar-los-hi la seva manca de coherència i discutir-los-hi (amb números a la mà i amb tota la documentació que vulguin) que l’acord de la “Moncloa” es millor que les propostes inicials que el govern tripartit va presentar en la fase negociadora del Parlament de Catalunya, cal preguntar-los-hi que s’aconsegueix votant en contra d’aquest Estatut ?… Com pot un Partit amb responsabilitats de govern i que aspira a desbancar definitivament a Convergència, que diu voler guanyar la capacitat d’influència en la centralitat política catalana, presentar-se a un referèndum i demanar el No, o l’abstenció, a un nou Estatut clarament millor que el que tenim i superior en moltes de les seves parts al que fins i tot el tripartit estava inicialment disposat a acceptar ?… Perquè, després d’un hipotètic rebuig majoritari de la ciutadania, que faríem, quin seria el següent pas dins la política catalana?…

No em preocupa si el govern tripartit esgotaria, o no, la legislatura (tot i que seria ben trist contemplar un govern enfrontat ni mes ni menys que en l’objectiu que els va aparentment unir), el que em provoca perplexitat es saber quina direcció prendria la política catalana si ens atenguéssim a les propostes dels estrategs republicans. Perquè, després de que la via per una nova reforma estatutària quedés aniquilada per uns quants anys, quin seria el nostre futur ?.

El procés estatutari arriba a la seva fi i potser ja ha arribat l’ hora de superar la política dels gestos i dels discursos estèrils per passar a ser conscients de les nostres possibilitats reals dins l’actual conjuntura política espanyola. Ens agradi o no, es hora de trepitjar de peus a terra i de tornar a les polítiques possibilistes i d’oblidar-nos, per ara, de les quimeres idealistes que avui per avui no ens poden portar enlloc…

……..

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 06-03-06

Casino: renuncies i lamentacions

Finalment sembla que el Casino ha aprovat un projecta que s’executarà. Enrere hauran quedat totes aquelles propostes il·lusionadores que perseguien com a objectiu fonamental la recuperació, per els socis i per la ciutat, del seu emblemàtic teatre i s’haurà imposat la recerca dels resultats immediats d’una Junta que ha trobat, en l’ajuda lògicament interessada de l’empresari que gestiona el Bingo, el finançament necessari per poder començar les obres.

Des del respecte per les decisions democràtiques de l’assemblea de socis i del treball legítim de la Junta que presideix l’Emili Cot, permeteu-me que lamenti l’acord assolit. Granollers, una vegada mes, resoldrà un dels seus punts estratègics amb una solució poc ambiciosa i, el que es pitjor, hipotecant per molts anys altres possibles alternatives.

I aquesta lamentació es triple. Primer, per constatar que els actuals dirigents del Casino han primat en excés la solució als seus problemes del dia a dia, renunciant a la revisió global d’un edifici que amb mes de 125 anys necessita una millora evident. No cal dir, també, que la solució financera via la “hipoteca” que suposa ampliar el contracte del Bingo fins l’any 2024, es la sortida fàcil però el preu, en forma de renuncia a la recuperació anhelada de l’emblemàtic teatre, massa car.

La segona lamentació es de ciutat. Se’m podrà dir que el Casino es una entitat privada i sobirana per decidir el que vulgui, com així finalment ha estat, però penso que l’Ajuntament també hi te responsabilitats en tot el que ha passat, al menys per inhibició, no envà si des de la Casa Gran s’hagués apostat per la reforma integral de l’edifici, tal i com l’anterior Junta del Casino defensava, provablement hores d’ara podríem parlar d’una altre manera. Reconec que no se que ha passat al llarg d’aquest darrer any però sembla evident que la nostra Administració Local no s’ha volgut involucrar i s’ha mostrat poc sensible a la millora global i estratègica d’un espai central per la promoció lúdica, social i cultural de la ciutat.

I la tercera lamentació es per la decepció aplicable a tots aquells socis que ens hem anat apartant de l’entitat, per comoditat, per esgotament o, simplement, per oblit. Tots, entre els que m’hi incloc, també som responsables del que ara s’acabi fent.

Potser es massa tard per reconeix-ho i provablement aquestes paraules escrites no arribin enlloc, però deixeu-me que demani un últim esforç a l’Emili Cot, a la seva Junta, a l’alcalde Mayoral i al regidor de Cultura Francesc Sala per que reflexionin i valorin quin Casino volen per el segle 21. Potser es massa tard i no serveixin de res aquestes lamentacions de darrera hora, però ens hauríem de resistir a les renuncies que ara se’ns proposen !.

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 19-02-06

Centres urbans competitius

El tancament de les darreres sales de cinema del nucli urbà de Granollers es la clara demostració de que les zones comercials i d’oci de les perifèries comporten greus perjudicis pel manteniment del model tradicional de les ciutats mediterrànies. Ens ho temíem quan s’advertia del perill que aquesta moda importada de les cultures anglosaxones podia ocasionar al comerç de proximitat i ara, quan només han passat deu anys, ja constatem que de moment i pel que fa a l’oci urbà, la perifèria s’ha cruspit quasi tota l’oferta de la ciutat.

No conec les raons per valorar la decisió empresarial que ha portat al tancament dels “Oscars” de la Plaça d’Amadeu Castellano, encara que tots coincidirem en que aquesta noticia no ens ha agafat per sorpresa doncs era coneguda la crisi d’espectadors que, des de l’entrada en funcionament dels altres cinemes del “Nord”, les sales del centre patien. Provablement tampoc sigui intel·ligent nedar contracorrent en la comprensió del fenomen sociològic i econòmic que fa que aquest model de la multi oferta a les afores de les ciutats arreli entre la gent, però els que seguim pensant que les ciutats han de tenir vida i que, en definitiva, no han de ser únicament nuclis residencials o dormitoris, ens ha de preocupar – i molt – que la tendència de futur dibuixi uns carrers i places buits de contingut humà mes enllà de les anades i vingudes dels habitatges o dels llocs de treball.

No m’agraden aquestes perspectives però penso que encara som a temps per canviar-les. Segurament no té lògica en un món tant globalitzat lluitar contra les evidències que també una part de la ciutadania – reconeguem-ho – accepta i defensa. Quedar-nos només en l’idea de que tota la culpa es dels que impulsen o permeten aquells nuclis perifèrics, sense reaccionar, no ens portaria enlloc. Cal enfocar aquest conflicte dels models urbans amb les mateixes eines i ambicions. Potser si ho fem així podran conviure els dos models sense que l’un eclipsi a l’altre. Cal treballar, per tant, perquè els centres urbans tinguin de tot per viure-hi, però també per gaudir de l’intercanvi cultural, comercial i d’oci. Cal pensar en els centres de les ciutats com uns espais a protegir, a dignificar i a projectar per fer-los mes atractius. Cal competir.

A Granollers podríem començar per recolzar, sense fissures, projectes com els de Gran Centre i dubtar menys de la conveniència de l’illa de vianants. Podríem impulsar, d’una vegada i sense complexes, tot aquest espai central de la ciutat per fer-lo veritablement còmode i a la mida de les persones… Podríem promoure, entre d’altres possibles iniciatives, la millora integral del Casino per transformar-lo definitivament en un centre obert a tothom i, en el camí, no ens hauríem d’oblidar que molt aviat l’As de Copes tancarà les seves portes, essent convenient facilitar-ne una alternativa… En definitiva seria bo, per tot plegat, insistir en les polítiques que promoguin i defensin totes aquelles activitats – públiques i privades – que puguin ajudar a mantenir el model de ciutat mediterrània que ens ha donat personalitat col·lectiva perquè, pensem-hi, només amb una oferta competitiva podrem mantenir o recuperar l’atractivitat dels nostres centres urbans !.

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 06-02-06

L’hora d’Artur Mas

El denominador comú present en l’acord que va permetre la redacció final de l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de l’any passat i present, també, en el recent acord entre el PSOE i CIU que ha permès desencallar les negociacions dels partits catalans i el govern espanyol i que facilitarà, finalment, l’aprovació d’un nou text estatutari que sigui admissible per la majoria, es diu Artur Mas. S’ha de reconèixer que la decisiva intervenció del lider nacionalista, en les dues negociacions, ha estat determinant, primer, per assolir un text ambiciós (el que va aprovar el Parlamament) que ha de significar l’objectiu a assolir en el futur polític a mig i llarg termini per la identitat, el finançament i l’autogovern català i, segon, per aconseguir un acord de mínims possibilista amb el govern de l’Estat que, tot i no omplir les aspiracions catalanes, permet una substancial millora en un entorn polític i mediàtic massa enterbolit i saturat.

La responsabilitat i la moderació demostrada per l’Artur Mas tot i formar part d’una formació política que, recordem-ho, està a l’oposició a Catalunya i que en el Congrés dels Diputats no juga cap paper determinant, ha estat clau per assolir ambdós acords. Provablement lo previsible i políticament correcte, si ens atenguéssim a les normes bàsiques de l’estratègia d’oposició, hagués estat provocar la caiguda del govern Maragall no aprovant el primer text estatutari, però la maduresa d’un polític amb clara vocació de govern va pesar mes que l’estratègia a curt termini.

De nou i davant la constatació de que el PSOE seria incapaç d’acceptar les peticions inicials catalanes, amb l’evidència absoluta de que el PSC no podria persuadir als seus companys perquè admetessin les pretensions per ells defensades, el mes fàcil i el que provablement hagués produït una rendibilitat electoral immediata, hagués estat deixar que la negociació fracassés per fer palès que el tàndem PSC-PSOE no funciona. Però enlloc d’actuar amb aquesta visió estratègica de curta volada, l’Artur Mas ha conduït sàviament el procés cap el terreny de lo possible però sense hipotecar el futur, sense renunciar a que en els propers anys, al menys en el terreny del finançament, puguem anar apropant-nos a les aspiracions previstes en el text que va aprovar el Parlament Català.

El President de Convergència i Unió ha demostrat en aquest transcendental moment històric que es el líder català mes influent, capaç de fer pujar el llistó de les reivindicacions catalanes en forma d’un text inicial que, tot i que no s’aprovarà, servirà de referent per les aspiracions nacionals de futur i que ha estat determinant per ser mes forts en les decisives negociacions amb l’Estat i capaç, també, de protagonitzar (assumint d’aquesta manera el rol del qui té la màxima responsabilitat catalana tot i no ser-ne el president) un acord final amb José Luis Rodriguez Zapatero, demostrant tenir un perfil estadista que, sens dubte, li assegura centralitat política i li pot obrir moltes portes en un futur no massa llunyà. L’hora Mas s’apropa…

……..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 24-01-06

Per l’Estat de Dret no ha acabat encara la transició

El brutal crim dels joiers de Castelldefels ha posat de nou en el centre de la polèmica la suposada fragilitat del sistema judicial i penal espanyol. Preocupa, sens dubte, que un dels presumptes homicides ja hagués matat un altre joier uns quants anys abans, deixant en evidència tota l’organització penitenciaria, qüestionant-ne els programes de reinserció social i els sistemes de reducció de penes. Ara bé, tot i l’alarma que un fet tant abominable com aquest produeix en la població, no podem caure en la temptació de prejutjar tot el sistema públic que ha de vetllar per la justícia en el nostre país, no envà comportaments humans tant detestables com l’ocorregut a Castelldefels pot succeir fins i tot en la millor de les societats organitzades d’occident. Ni la millor llei, ni la mes eficaç policia, ni el millor centre penitenciari, podran evitar mai tots i cadascun dels comportaments delictius de que el ser humà pot ser capaç de protagonitzar. Dit això, que em sembla una evidencia, hem d’exigir que aquest Servei es doti, precisament, de tots els recursos i mitjans necessaris com si fos possible arribar a l’escenari perfecte on el crim deixés d’existir. En definitiva, hauríem de dotar-nos d’un sistema policial, judicial i penitenciari tant eficaç que davant d’un altre crim tant detestable com el de Castelldefels només jutgéssim l’acció malvada dels seus criminals i no a tot el sistema públic implicat.

Avui, malauradament, estem lluny d’aquest anhelat escenari, no envà totes les polítiques judicials i policials son encara, tot i els 25 anys de democràcia, les germanes pobres de l’administració espanyola. Només cal repassar, any rere any, els pressupostos de l’Estat per comprovar com els ministeris competents en la matèria son els que disposen de la pitjor dotació econòmica… Seria injust no reconèixer evidents millores tant pel que fa als nostres Jutjats, a les nostres casernes policials o als centres penitenciaris, però es evident que aquestes millores son clarament insuficients per una societat que evoluciona mes ràpidament que les lleis o els sistemes per prevenir, jutjar i corregir els comportaments il·legals.

No cal esperar, doncs, a alarmar-nos amb casos com el d’aquests innocents joiers, per altre banda difícilment evitables com ja he comentat anteriorment, només cal que analitzem l’estat de saturació de les presons (on els programes de reinserció son de difícil aplicació) o l’insuficient planta judicial (amb jutjats desbordats com els de Granollers en els que s’està reivindicant un nou edifici des de prop de 15 anys) o els mètodes de gestió totalment ineficaços en tota l’organització judicial espanyola (on estan els programes per motivar l’estabilitat laboral en els jutjats, per exemple ?) per adonar-nos que tenim un sistema públic clarament insuficient per prevenir i combatre el delicte o per recuperar per la societat als seus delinqüents.

En democràcia l’Estat de Dret només s’assoleix si el poder Judicial està en el mateix nivell de prioritat que el poder Legislatiu i l’Executiu. Si no dotem la Justícia de tots els mitjans i recursos per que sigui eficaç, aquesta justícia estarà en crisi i, amb ella, tot l’Estat de Dret… Avui per avui, tot i l’aclamat èxit de la transició espanyola, no ens podem enganyar: tenim un sistema judicial encara poc àgil i bastant arcaic. Des d’aquesta òptica crítica del sistema es evident que per el nostre Estat de Dret no ha acabat encara la transició…

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 11-12-05

Per un govern que governi

Just ara fa un any vaig començar aquesta columna quinzenal amb la ferma voluntat de fer critica positiva i constructiva del nostre entorn col·lectiu, alhora que demanava als qui em llegissin que no prejutgessin els meus comentaris simplement per els meus antecedents polítics. Imagino que haurà estat difícil no veure-hi en ells les tendències nacionalistes i lliberals que defenso, però tot i així espero que hi hagin vist, també, respecte i consideració per a tots aquells que no estan en la mateixa línia de pensament.

Aquests dies, però, coincidint amb els primers dos anys del govern tripartit català, no puc resistir-me de fer-ne una crítica directa i sense embuts. Serà difícil, doncs, mantenir enlairada la bandera del positivisme que he volgut defensar en tot aquest temps i, provablement, els que no hi estiguin d’acord pensaran que les meves opinions estan marcades d’antuvi, però es que els constants desencerts i situacions ridícules que ha generat el govern Maragall ha estat tan gran, que fins i tot els moderats no ens en podem quedar al marge.

Veritablement estem instal·lats en una mena de surrealisme polític presidit per una persona que qüestiona públicament el seu propi govern i que ni els seus companys socialistes li respecten les seves pròpies decisions, un govern en crisi total des de fa massa temps, format per tres partits en constant pugna per assolir protagonismes mediàtics i en continues contradiccions. Tenim un govern desorientat, desorientador i que no genera confiança, un govern vigilat des de les diferents direccions dels partits que el conformen, amb polítics amb mes poder i influència fora que dins, que el debiliten i el desautoritzen dia a dia amb manifestacions i declaracions de sentit contrari. I, finalment, tenim el govern mes pendent i depenen de Madrid com mai havia existit en tota la història de l’autogovern català. Vivim, en definitiva, dins d’una perplexitat política de tal envergadura que ni els mes anàrquics podrien superar.

La negociació final de l’Estatut va salvar – per uns dies – el prestigi polític del President però, ell sol, va tornar a debilitar-lo amb la fallida renovació del seu govern, evidenciant una vegada mes que la millor sortida per Catalunya es acabar amb aquest suplici, anticipant les eleccions els mes aviat possible. Només així es tindrà la possibilitat d’ordenar una situació tant negativa pels interessos de país. Només així podran acabar-se les desavinences, les contradiccions i les constants desautoritzacions que debiliten un govern realment surrealista que penso no ens convé. Només així podrem tenir un nou govern que generi il·lusió i confiança i que no discuteixi tant i decideixi mes, un govern, en definitiva, que governi !.

…….

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 20-11-05