Fins quan ?

Aquest matí he sortit a caminar pel camí que envolta l’estació de tren de Granollers Centre, un camí que faig sovint en cotxe i que de tant vist no hi paro atenció, fins avui que al fer-lo a peu mi he aturat per destacar-ne la gravetat del magatzem de contenidors plens de productes químics, inflamables i ves a saber si fins i tot tòxics que estan aparcats a l’estació, a uns 100 metres dels habitatges del centre de la ciutat.

Aquesta denuncia que modestament faig avui no es nova, altres l’han fet abans, però els contenidors i el seu perill continuen prop de les vivendes de centenars de persones que hi viuen.

I he pensat, fins quan ?, fins quan haurem de tolerar aquesta barbaritat ?…

I he pensat que el mateix que em pasa a mi quan hi paso amb cotxe, que ni ho veig, es el que deu pasar a tots els que viuen a tocar dels contenidors i, el que es pitjor, a tots els nostres representants polítics que ja han assimilat la situació com si no ho veiessin.

I he pensat que ja n’hi ha prou. Obrim els ulls i la boca per veure i denunciar, fins l’extenuació si cal, aquesta situació. Revelem-nos contra aquest fet i demanem als nostres polítics, a TOTS, que facin pinya i reivindiquin, cada dia, cada instant, el trasllat d’aquest magatzem de mercaderies perilloses perquè mai més estiguin ubicades a tant poca distància de la gent !!!!

…..

Post publicat al meu Facebook en data 13.11.16

Justícia i Política. L’ou o la gallina?

Fa molts anys que el meu món professional està relacionat amb la justícia. Vaig estudiar Dret en plena transició i des de llavors he trepitjat dia si, dia també, els jutjats i tribunals de casa nostra. Puc dir que al llarg d’aquests més de 30 anys he conegut a molts jutges, secretaris i funcionaris i també puc dir que son gent normal, de carn i ossos, amb les seves personalitats i circumstàncies. És el mateix que segurament és podria dir dels metges, enginyers, economistes, empresaris, obrers de la construcció o de qualsevol altre col·lectiu professional.

Podria dir moltes coses del sistema judicial espanyol, que és poc àgil, lent o ineficient, però no puc dir que sigui injust. Crec en la imparcialitat dels jutges i per tant em sap greu quan es parla de que la justícia està polititzada. Les generalitzacions son molt perilloses i caldria ser molt més curosos alhora de llençar aquesta mena d’acusacions.

Segurament deuen haver jutges que en la seva manera d’aplicar les lleis es deixen influenciar per les seves conviccions particulars, però crec sincerament que la immensa majoria de jutges i magistrats apliquen les lleis, interpretant-les sense cap mena d’esbiaix polític.

El problema radica en el Poder Executiu i en el Poder Legislatiu que son els impulsors i redactors de les lleis que després han d’interpretar i aplicar els Jutges. Per tant, més enllà que dir que la justícia espanyola està polititzada, penso que s’hauria de dir que la política espanyola està interessada en judicialitzar allò que no es vol resoldre políticament.

Pretendre que els jutges resolguin un conflicte polític és terriblement negligent i, d’altre banda, culpabilitzar-los per haver aplicat una llei que no s’ajusta a unes determinades pretensions, és caure en una demagògia poc consistent.

I és que per mi el problema no està en els redactors de la sentencia del Tribunal Constitucional que va retallar l’Estatut de Catalunya, ni tampoc en que el Tribunal Superior de Justícia instrueixi una causa contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau. Per mi el problema està en els polítics que van decidir portar aquests casos davant d’uns tribunals que no poden fer cap altre cosa que aplicar unes lleis que no estan preparades per resoldre conflictes que mai haurien de sortir de l’esfera política.

Històricament les lleis sempre han anat a remolc del que la societat demana. Així, mentre els sistemes democràtics saben adaptar-se més ràpidament a les realitats socials, els sistemes totalitaris no saben o no els interessa corre gaire en fer-ho. D’aquí que sigui tant preocupant contemplar que en l’actual crisi Catalunya / Espanya s’estigui tardant tant en escoltar la gent, amb l’argument perillós de deixar el conflicte a la responsabilitat d’uns jutges que inevitablement han d’aplicar unes lleis que, precisament, la societat demana siguin adaptades als nous temps… o sigui, que és primer, l’ou o la gallina ?

….

Post publicat en el meu Facebook en data 14-10-16

Democràcia sota mínims

Formo part d’una generació que érem molt joves quan el franquisme agonitzava, però encara tenia forces per executar penes de mort, omplir les presons de presos polítics i prohibir la llibertat d’expressió.

Érem molt joves quan el dictador va morir i començàvem els estudis universitaris corrent davant dels grisos.

Érem molt joves i teníem presa i molta, molta Il·lusió, per aconseguir el tresor més preuat que els hi havia estat arrabassat als nostres pares i avis.

Érem molt joves quan volíem un país normal, assimilable als països del nostre entorn europeu.

Érem molt joves quan teníem idealitzada la paraula “democràcia”. Pensàvem que amb democràcia recuperaríem les llibertats, els partits polítics i una nova estructura estatal que respectaria les diferencies ideològiques, les diferents nacionalitats i les seves diferents llengües.

Érem molt joves quan creiem amb la imprescindible separació de poders i enyoràvem que la Justícia fos veritablement independent.

Han transcorregut més de 40 anys, hem deixat de ser joves, rondem els 60 i que tenim?: El país d’Europa amb més corrupció política; Ministres, policies i periodistes conxorxats per destruir adversaris polítics i un Estat capaç de presentar una querella que acavarà portant a judici a les persones que van possibilitar una consulta democràtica, pacífica i no vinculant.

Potser si, fa més de 40 anys vàrem aconseguir una Democràcia, vàrem recuperar llibertats i suposadament els poders de l’Estat es van separar. Durant dècades pensàvem que estàvem construint un país més modern, equiparable als dels nostres veïns europeus, però No, és evident que no ens n’hem sortit. És evident que després de tots aquests anys molts hem perdut la confiança en aquell Estat i en aquella Democràcia que va costar tants sacrificis i per la que vàrem dipositar tantes il·lusions. És evident que tenim una Democràcia sota mínims.

….

Post publicat al meu Facebook en data 29-06-16

Comiat de la Mútua

Després de 14 anys, el proper dimecres 29 de juny acabarà la meva trajectòria a la Junta de la Mútua de Granollers. El convenciment personal de que els càrrecs de representació no han de perllongar-se en el temps per permetre la regeneració dels equips directius i la confluència de responsabilitats professionals particulars que impedeixen poder mantenir el grau de dedicació que la presidència exigeix, son les causes que m’han portat a decidir no presentar-me a la reelecció.

Clara Armengol, de VOTV, em va fer una entrevista pel programa “Busquem Respostes” en el que vàrem fer un repàs a la situació de la Mútua de Granollers i en general del mutualisme a Catalunya.

Als amics del Facebook que sigueu socis de la Mútua, us he de dir que ha estat un grandíssim honor poder representar aquesta entitat tant estimada. No ser si el meu pas per la Junta i presidència haurà estat encertat, el que si puc assegurar-vos és que he fet tot el que he pogut i/o he sabut.

I als amics que no formeu part de la Mútua de Granollers, dir-vos que la nostre és quelcom més que una asseguradora de serveis sanitaris. La Mútua és una entitat de primer nivell, amb tots els serveis de qualitat prestats en un mateix edifici, amb clínica pròpia, i tot això sense afany de lucre, revertint els seus beneficis a favor de la solidaritat interna (entre els socis) i externa (retornant part dels beneficis en múltiples col·laboracions ciutadanes i socials).

Som Mútua !

….

Post publicat al meu Facebook en data 24-06-16

La taxa d’escombraries fa pudor

Les taxes son preus públics per la utilització d’un servei que presta l’administració. Si no s’utilitza el servei no es paga la taxa i l’objectiu de la recaptació ha de ser, exclusivament, el finançament del cost del servei.

Per tant, la taxa per la recollida de les escombraries hauria de cobrar-se si s’utilitza el servei i, en tot cas, el preu hauria de justificar el cost del servei.

Doncs be, algú em pot explicar com es possible que l’Ajuntament de Granollers cobri 470€ per la taxa d’escombraries a un petit despatx, de menys de 40 m2, en el que hi treballen només dues persones i que ni omplen una bossa de deixalles a la setmana ?.

Algú em pot explicar com es possible que un import similar el pagui un altre despatx de 200 m2 en el que hi treballen 20 persones i generen com a mínim 2 bosses diàries ?

Algú em pot explicar com es possible que el mateix servei costi 4 vegades menys quan es tracta de la recollida en els habitatges familiars ?

Algú pot explicar-me com carai es distribueix el cost d’aquesta taxa ?

Per mi i mentre no arribi una explicació clarificadora només puc pensar que les raons d’aquest desgavell fan pudor a, 1er: a falta de valentia i realisme per apujar les taxes a tots els habitatges familiars que imagino no cobreixen ni de bon tros el cost del servei (els vots son els vots, oi?); 2on: a la comoditat de repercutir a les petites empreses (profesionals, botigues, etc) allò que no s’atreveixen a cobrar als habitatges i, 3er: a la manca de rigor dels nostres administradors que permeten que un despatx amb vint persones pagui prácticament el mateix que un altre amb només dues persones…

….

Post publicat en el meu Facebook en data 13-06-16

La Justícia de proximitat, un dret bàsic en perill

Molts arguments demostren que la creació d’un únic jutjat provincial per resoldre les clàusules sòl és un disbarat. Sembla evident que un sol òrgan, amb un jutge en pràctiques, sense experiència, és col·lapsarà d’inici. Altres arguments reivindiquen el dret a la justícia de proximitat per a tothom, i assenyalen que justament els que hauran d’administrar la decisió, el TSJC i la Generalitat, s’han mostrat contraris a aquest pla del Consejo General del Poder Judicial.

Però més enllà d’aquests bons arguments, preocupa el que és deixa entreveure darrera d’aquesta decisió: la centralització o provincialització de la justícia i, de retruc, les conseqüències negatives que se’n poden derivar pel model territorial que tant caracteritza el nostre país.

Catalunya té 42 comarques ben diverses, i algunes amb més població que moltes províncies espanyoles. Però malgrat les diferències, totes volen oferir als seus habitants les millors condicions de vida en igualtat als altres ciutadans de Catalunya o Espanya, sense oblidar que per fer-ho possible cal que els serveis públics vertebrin i enforteixin la seva estructura territorial.

Es podria dir que no n’hi ha per tant, que la mesura és excepcional i que té data de caducitat, però no podem ignorar que hi ha un corrent força arrelat dins la judicatura que quan pensa en la especialització i la unificació de criteris jurisdiccionals, busca la solució en la centralització dels òrgans judicials. I aquesta tendència, confirmada en els jutjats mercantils i apuntada en el projecte de nova Planta Judicial de Ruiz Gallardón, és una línia vermella que no s’hauria de traspassar mai més.

A la Justícia li convé que la gent la senti propera, igual que sent seva l’escola o l’hospital. Una justícia allunyada, superior i distant no és bona per a ningú i encara menys pels qui l’exerceixen des d’una vocació de servei de públic. Concentrar jutjats a les capitals de província i rebaixar el nivell dels jutjats comarcals és un clar signe d’allunyament, que farà veure la Justícia com un dret de difícil accés i incrementarà la percepció popular de que hi han ciutadans de primera o segona categoria segons el lloc de residència.

Cal unificar criteris i organitzar el servei amb autèntics especialistes, però no cal centralitzar jutjats. El problema no està en la dispersió dels òrgans judicials, sinó en la manca d’una organització ben estructurada que permeti una millor coordinació de tots els jutges. No pot ser que per assolir el nivell desitjat és vagi en detriment de la justícia de proximitat. No pot ser que per una major comoditat organitzativa, els ciutadans percebin que un servei públic tant essencial s’allunya de la seva quotidianitat territorial.

…..

Article publicat a La Vanguàrdia. Juny 2017

El relat de la meva mare sobre aquell fatídic bombardeig de l’any 1938

Tal dia com avui de fa 78 anys Granollers va patir un dels pitjors atacs aeris de l’aviació feixista en plena Guerra Civil, fulminant la vida de 224 víctimes innocents. I en un dia com el d’avui he recordat a la meva estimada mare perquè ella, que va sobreviure a aquell atac, sempre més va guardar en la seva memòria aquells instants malèvols que sens dubte la van deixar marcada de per vida.

No ho he escrit mai, però ves per on avui tinc ganes de compartir un relat que en diferents moments li havia sentit explicar a tots aquells que li preguntaven per la seva joventut i per la tragèdia d’aquella guerra que mai hauria d’haver succeït.

Aquell dimarts de la primavera de l’any 1938, a primera hora del matí, la Manolita (és així com es deia la mare) era una jove encantadora i riallera de poc més de 15 anys que feia pràctiques a una perruqueria col·lectivitzada situada en aquell local de la Plaça Maluquer i Salvador on després de la guerra s’hi va situar el Cafè Comercial. Per la seva banda la seva Mare, la Teodora, va quedar-se a casa esperant a que el seu marit, l’avi Manel, tornés de recollir els pocs queviures que repartien en una de les cues de racionament de la carretera, al vell mig de la ciutat.

De repent i sense que les sirenes podessin advertir de la presència de l’aviació enemiga, va començar el bombardeig selectiu i agressiu contra totes les persones que en aquells moments es trobaven a les cues de racionament del centre i està clar, a la Manolita no li va donar temps a sortir per buscar el refugi antiaeri, de manera que va fer cas a l’encarregada de la perruqueria que va aconsellar-la que s’aixoplugués com bonament sabés a sota d’una escala d’aquell local. I així ho va fer, situant-se a l’esquena de la perruquera en cap de l’establiment, fins que les bombes van deixar de caure i els motors dels avions van deixar de sentir-se.

Sense dir-se res i en silenci, totes les senyores, perruqueres i aprenentes van sortir a fora i compungides van contemplar les destrosses entre crits d’auxili i molta, molta, por.

La meva mare, com un autòmat va corre cap a casa seva per veure si els seus pares estaven sans i estalvis i, com sempre havia explicat, aquell recorregut fins al capdavall del carrer Ricomà va ser el trajecte més dur i difícil de la seva vida, de tal manera que amb un nus al estómac i amb llàgrimes als ulls va arribar al petit pis on vivia i, per acabar-ho de rematar, no hi va trobar ni a la mare ni al pare. La primera perquè havia sortit a veure si trobava els seus i l’altre perquè va ser víctima dels estralls de part de la metralla que va sortir disparada d’una de les bombes.

Va tardar a localitzar-los. Van ser unes hores de molt patiment i de molta confusió fins que finalment va saber que el pare estava al hospital per les cures d’urgència i la mare, en localitzar-lo, ja li feia companyia.

La sort els hi va salvar la vida, però el que més em va impactar de la història de la Manolita, la jove aprenent de perruquera del capdavall del carrer Ricomà, es el que va succeir el primer dia en que es va recuperar la normalitat i va tornar a la perruqueria col·lectivitzada de la Plaça Maluquer per seguir l’aprenentatge del ofici que va acabar exercint més de 40 anys després… doncs be, resulta que l’encarregada, aquella bona dona que la va aconsellar que es col·loqués al seu darrera, ajupides sota l’escala, al veure-la entrar al establiment li va dir… “mira nena que em vas fer l’altre dia mentre queien les bombes !”, tot ensenyant-li el darrera del seu ombro en el que es podia veure amb claredat la marca de les dents de la meva mare.

A mi aquest relat, tot i la simplicitat de la ferida i de la mossegada innocent , em va colpir sempre perquè vaig pensar en com haurien de ser aquells moments i amb quina enorme por es deurien viure, que ni la Manolita va donar-se compte de la mossegada que estava perpetrant, ni l’encarregada de la perruqueria va sentir cap dolor mentre se li clavaven les dents de la meva mare al seu ombro.

És una història sense importància i que va acabar be. Segurament alguns dels lectors tindran pares o avis que en van sortir molt més malparats, però no ser, avui tot recordant aquella luctuosa data i recordant a la meva estimada mare, he volgut compartir-la amb tots vosaltres.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 31-05-16

Persones, Identitat i Serveis

Molt bona tarda i moltes gràcies per ser avui aquí per celebrar aquest acte institucional i important per la vida de la Mútua de Granollers.

L’elecció del seu president és sempre un acte de reafirmació dels valors mutualistes… i és precisament d’això del que els vull parlar, d’aquells valors que han de continuar inspirant l’obra de govern d’aquesta estimada Mútua de Granollers.

Els parlaré, per tant, de Persones, de Serveis i d’identitat, perquè la Mútua està formada i pensada per donar serveis a les persones, sense perdre aquella identitat solidaria i mutual que ja fa 60 anys van inspirar la seva creació.

Permetin que inverteixi l’ordre, per acabar parlant de les persones…

—–IDENTITAT—–

La Mútua ha de seguir essent una institució d’identitat catalana, vallesana i granollerina. Les nostres arrels, per nosaltres fonamentals, seguiran essent una constant. Som conscients de que la nostre entitat és probablement la primera institució privada i sense afany de lucre de Granollers i del Vallès Oriental i una de les més importants dins del mutualisme català. En aquesta línia d’arrelament al territori, la Mútua de Granollers seguirà al costat de les iniciatives socials i culturals del nostre entorn, amb l’objectiu i la voluntat de retornar a la societat el suport que ella ens aporta.

La Mútua també ha de seguir defensant i impulsant els valors identitaris que signifiquen el mutualisme. Catalunya ha estat tradicionalment una país solidari i previsor, d’aquí que des del segle 19 i mentre l’administració era incapaç de donar cobertura sanitària a la població, van sorgir amb força institucions com la nostra. Dones i homes, famílies senceres han cregut i han seguit creient en un sistema que suma les voluntats i els recursos de tots per ajudar a aquells que més ho necessiten. La idea de que – si som molts que paguem poc, podrem fer front a les necessitats importants que un de nosaltres pugui necessitar un dia i que en solitari seria molt difícil de poder assumir – segueix estant plenament vigent en aquest inici del segle 21.

I la Mútua de Granollers ha de seguir mantenint la seva independència que li dona caràcter i personalitat. La pertinença unica i exclusiva als seus associats permet que entre tots marquem el nostre destí, més enllà d’altres interessos particulars, econòmics o polítics.

Així doncs, per nosaltres seguirà essent una constant la defensa indiscutible el perfil identitari de la Mútua de Granollers, un perfil que considerem ha de ser

Independent, privat, social, mutual, solidari i arrelat al territori.

—–SERVEIS—–

I després de la Identitat, els parlaré de Serveis, perquè de res serviria tenir molta personalitat sinó la dirigíssim al servei de les persones. Així doncs des de la Junta de Govern de la Mútua continuarem amb els projectes que tots junts, al costat del president Joan Diaz, hem estat desenvolupant al llarg dels darrers anys.

Centrarem tots els nostres esforços en cinc grans eixos d’actuació:

Primer.- La Mútua és una entitat dels socis i per els socis. No ens devem a cap grup d’accionistes ni a cap interès econòmic. El nostre únic interès i benefici és el donar els millors serveis a les famílies, dones i homes que confien la seva Salud a la nostre institució. Així doncs, la nostre determinació seguirà essent el poder donar el millor tracte humà i professional a totes aquelles persones que necessitin la cobertura sanitària que la Mútua els pot oferir.

Segon.- En aquesta Era de la informació i de les telecomunicacions que vivim i inspirats per aquella determinació per donar els millors serveis possibles, des de la Junta de Govern promourem una constant i fluida comunicació amb tots els socis, per conèixer les seves necessitats i inquietuds; per poder-los informar puntualment de tot el que es va fent dins l’entitat i per alleugerir tots els tràmits entre uns i altres i poder reduir els terminis d’espera en assignació de visites i actes mèdics. Ha arribat l’hora de la Mútua 3.0, l’hora d’un nou web amb serveis interactius i l’hora de la Mútua dins les xarxes socials…

Tercer.- Conscients de la greu crisi econòmica que pateix el nostre país de la que – tot i la situació sanejada de la Mútua – no en quedem aliens, impulsarem una acció de govern molt prudent en la despesa. Sense deixar d’atendre totes les necessitats i serveis, és evident que en aquesta etapa de la història el creixement de la nostre entitat només podrà vindre si som capaços de portar a terme una gestió molt eficaç i, alhora, seguim treballant per la política de noves i futures absorcions i aliances amb altres entitats mutuals.

Quart.- El CEMAV serà una altre de les nostres accions preferents. Entenem que aquest centre de medicina avançada ha de consolidar la seva oferta en els propers anys. Anys en els que esperem confirmar l’aliança empresarial amb l’Hospital de Granollers per tal de que el CEDIV esdevingui el centre de diagnosi per la imatge principal per a tots els vallesans; i anys en que l’edifici del CEMAV aculli encara més especialitats mèdiques de nova generació.

Cinquè.- I he deixat per el final el prinicipal projecte d’aquests propers anys… Treballarem per aconseguir que la Clínica del Carme estigui oberta els 365 dies de l’any, amb la clara voluntat de que la major part de les intervencions quirúrgiques puguin portar-se a terme en el nostre centre, perque som conscients de la alta valoració que tots aquells que han tingut que fer-ne ús han destacat >

medicina de qualitat en un entorn confortable és el que volem per a tothom i per a tots els dies de l’any !

——PERSONES——

I per últim, els parlaré de Persones. Perquè és per les persones que te sentit tota aquesta obra que fa 60 anys van començar aquells intrèpids granollerins i vallesans. A elles, a les dones i els homes que confien la seva salut a la Mútua de Granollers va dirigida la nostra acció. Com he dit en tota la meva intervenció, la Mútua vetllarà per el manteniment de la seva Identitat; per donar els millors serveis possibles i perquè les persones trobin en la Mútua aquella entitat propera, amiga i que presta serveis i solucions de qualitat.

Però al parlar de Persones i en un dia com avui en el que, si vostès ho creuen convenient, prendre el relleu de la presidència, m’han de permetre que em dirigeixi a algunes persones en particular…

A Joan Diaz, el president amb el que hem fet camí aquests darrers 9 anys (dels quals en 6 d’ells he estat al seu costat com a vicepresident). A ell hem d’agrair el creixement social que hem assolit fins arribar a les 21.595 pòlisses d’assegurança, o el que és el mateix, a 18.930 persones a les que donem assistència; a ell hem d’agrair les fusions amb la Mútua del Montseny i la Mútua Evangèlica de Barcelona i especialment hem de destacar la construcció i posta en marxa del CEMAV.

La seva ha estat una presidència valenta, amb empenta, respectuosa amb la direcció tècnica però sempre atenta al compliment dels principals objectius.

Gràcies també, Joan, per la confiança que m’has donat al impulsar la meva candidatura i gràcies per endavant perquè ser – no en tinc cap dubte – que des del teu despatx seguiràs aportant els teus savis coneixements perquè els que ens quedem no ens equivoquem gaire…

Voldria que aquesta acte d’avui, que formalment ha de servir per escollir un nou president, serveixi també per retre un sincer homenatge al el president que ens ha deixat… demano un fort aplaudiment per en Joan Diaz i José !!!

A Carles Brossa, i amb ell a tota la resta de companys de Junta Directiva. Però vull centrar-me especialment en ell perquè encara que no consti en l’ordre del dia de l’acte d’aquesta assemblea, ell passarà a ser el Vice president, ocupant el lloc que jo deixaré. I serà un vice president al que donaré tota la meva confiança en la direcció del CEMAV, per entendre que aquest objectiu de consolidació den Centre de Medicina Avançada del Vallès és una de les principals prioritats i necessita, per tant, del millor equip possible per assolir l’objectiu. Amb en Carles, gran amic i home també d’empenta i generós amb el treball i dedicació vers l’entitat, hem sento tranquil d’emprendre el camí que avui començarem tots junts, i tots dos al costat d’una Junta Directiva molt capacitada i que des de fa anys demostra plens coneixements per la governabilitat de la Mútua. Amb tots ells, amb els companys Francesc Camp (el nostre fidel Secretari), Manel Quer, Jaume Bages, Gemma Fusté, Joan Portet, Joan Anton Garin, Joaquim Maspons, Joan Antón Diez, Manel Serrano, Josep Blanchart, Sergi Garcia i Lluis Rigau ( i molt properament amb Rafel Arqué, nou membre que proposaré a la Junta perquè ocupi el lloc que deixa vacant el president Diaz); repeteixo, amb tots ells, penso impulsar una acció de govern col·legiada que ens faci més forts i segurs de les decisions que tinguem que prendre.

A Ricard Blanch, i amb ell a tot l’equip directiu. Des del primer dia els vull expressar la meva total i absoluta confiança. Els conec prou be, som amics fins i tot en lo personal, i ser que tenim la Mútua en les millors mans professionals possibles. Espero sabrem trobar, no en tinc cap dubte, la millor col·laboració i respecte al rol que uns i altres hem de desenvolupar per la direcció de l’entitat i estic convençut de que l’esforç i dedicació que tots ells posen en el dia a dia, en uns moments especialment complicats per la greu crisi que travessem, son la garantia més fidedigne de que seguirem per el bon camí que la Mútua ha portat fins al dia d’avui.

Dolors Ferrer i Elisabeth Canales, i amb elles dues tot el personal de la casa. Des dels metges a les infermeres, passant per el personal administratiu o de manteniment.

He simbolitzat aquestes paraules amb la Dolors i la Elisabeth (la més antiga i la més recent treballadora de la casa, respectivament), per posar rostres al meu relat. Elles, al igual que les altres 141 persones que treballen per la Mútua, són el nostre principal actiu i son la verdadera cara visible en la relació amb totes les dones i homes que requereixen els nostres serveis. Conscients d’aquesta transcendència, dedicarem una bona part del temps de la Junta de Govern a valorar i transmetre aquests valors a tot el personal que treballa per la Mútua, fent-los sabedors que estem al seu costat i que la seva feina és fonamental per el futur col·lectiu de tots ells i dels socis que donen sentit al projecte que – tots junts – tenim entre mans.

Així doncs,

Si comparteixen les paraules que els he adreçat, si confien amb la meva persona per presidir aquesta entitat entranyable per a molts granollerins i vallesans.

Si pensen que hem de seguir vetllant per una societat amb identitat privada, independent, mutual, solidaria i arrelada al territori.

Si pensen que la Mútua ha de seguir oferint els millors serveis perquè les persones sentin que l’entitat els és propera i els ofereix seguretat i qualitat.

Si creuen que jo els mereixo la suficient confiança per seguir fent possible tot el que s’ha aconseguit fins avui,

Els demano el seu vot.

Moltes gràcies !!!

……

Discurs per les eleccions a la presidència de la Mútua de Granollers en data 28/11/12

……

Moltes gràcies per la seva confiança. Els he de dir que tot i la situació complicada en la que vivim, em fa molta il·lusió encapçalar aquest projecte que fa tants anys va néixer per la voluntat solidaria d’una generació de gent de Granollers i Comarca preocupada per donar sortida a les necessitats sanitàries d’una població que començava a recuperar-se dels estralls d’una guerra que ho havia destruït tot.

Hem comprometo formalment, personalment i en nom de tot l’equip directiu que em consta estan al meu costat, que dedicaré i dedicarem tot l’esforç que calgui per pilotar aquesta nau que és diu Mútua de Granollers i que per molts anys ha de seguir essent el referent de la medicina privada del Vallès Oriental.

En aquest moment important per la meva persona, vull tenir un record especial per totes aquelles persones que van ajudar a construïr i fer créixer de forma voluntària l’entitat, vull recordar als presidents Joaquim Trullàs; Carles Font; Francesc Serra; Jaume Orteu; Joan Baulenas; Antoni Trullas; Joaquim Raga; Jose Antonio Cabrera i Joan Diaz, i amb ells, tots els seus equips directius. I també vull tenir un record especial per en Marcel Camps, amb el que vaig coincidir una colla d’anys a la Junta i del que vaig admirar la seva discreció i la seva manera de defensar amb gran dignitat el mutualisme, la identitat i la independència de la Mútua.

A tots ells i a tots vostès, moltes, moltes gràcies per el seu suport !!!.

……

Paraules dites després del resultat electoral

Granollers és Coral

En motiu de la celebració del Dia de la Mútua que vol reconeixer la fidelitat dels socis i treballadors i per donar compte dels diners recaptats en la campanya “somriures que curen” a benefici del Hospital Sant Joan de Deu, els Cors dels Amics de la Unió, acompanyats pel grup de jazz liderat per en Martí Ventura van protagonitzar una nova vetllada musical de gran nivell. Una vegada més la suma de creativitats i esforços de les entitats de la nostre ciutat van brillar i ens van emocionar.

Granollers és coral i quan més llueix es quan som capaços d’unir-nos per treure el millor de tots nosaltres. D’aquesta manera, divendres, varem viure una nova demostració d’aquesta sinergia positiva que sorgeix quan tothom persegueix els mateixos objectius i es que els músics, els cors, el teatre i tots els seus tècnics, la presentadora, La Mútua, l’alcalde i el president de la Generalitat, es van alinear per oferir un gran acte institucional i cultural, confirmant que si en els projectes s’hi dipositen il·lusions i ganes de fer-ho be, acostumen a sortir be.

La Mútua de Granollers es filla d’aquesta manera de fer ciutat i país, d’aquesta manera de construir junts, en positiu i sempre posant per devant els interesos generals. Som hereus d’una manera d’entendre la societat, col·laborativa i participativa que es resisteix a que tot li vingui fet i, ens al contrari, es mobilitza per assolir els objectius que considera necessaris.

Ens agrada treballar per prestar bons serveis als nostres prop de 18.000 associats, però ho fem en permanent col·laboració amb la ciutat, la comarca i el país, perque pensem que junts, de forma coral, ens en sortim millor.

…..

Article Publicat a El 9 Nou en data 21-03-16

Enganxat

Segurament no descobriré res destacant la qualitat vocal dels Cors de la Societat Amics de la Unió o la qualitat musical de l’Orquestra de Cambra de Granollers o dels diferents interpretes de Jazz de casa nostre. No es cap descobriment, ho ser, però tinc moltes ganes d’escriure i d’exclamar ben alt que soc un fan absolut de tota aquesta generació de músics i cantants granollerins i vallesans que dia si, dia també, pugen a tota mena de teatres i auditoris per enamorar-nos amb la seva creativitat i alt nivell interpretatiu.

Un cantant, un solista, o fins i tot un grup, pot sorgir i triomfar des de qualsevol lloc del món, però en pocs llocs del món segurament podran explicar que en una mateixa època comparteixin escenaris desenes de cantants, orquestres simfòniques i grups de jazz que, a sobre, saben sumar i multiplicar les seves creativitats tot unint-se per oferir-nos unes produccions musicals i escenogràfiques extraordinàries.

Ho reconec, em confesso plenament enganxat a aquest autèntic fenomen meravellós que sedueix a tot aquell que l’escolta i ja només espero amb autèntic delit la propera estrena que segurament em deixerà bocabadat. Mentre no arriba aquest moment, tinc apunt uns quants CD’s d’en Marti Ventura que ben segur m’ajudaran a tranquil·litzar la meva ànima.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 20-03-16